ASMR i la màgia de la música.

   Bensentits tots. Avui us vull parlar de l'"Autonomous Sensory Meridian Response" o ASMR, que vindria a referir-se a aquelles pessigolles, pell de gallina, que se'ns posa quan per exemple, escoltem una cançó que ens agrada molt. Sembla que no és algo que estigui gaire investigat, de fet el nom se li ha posat en vista de la falta de classificació del fenomen, i ho investiga una organització que podríem dir amateur:                                http://www.asmr-research.org/

   Però que ho provoca? Sembla que varies coses, des d'un parlar suau, fins a sorolls que fa algú de forma més o menys constant, la música, el ronroneig d'un gat... Potser el que estem més acostumats que ens posi la pell de gallina és la música, sobretot en una pel·lícula. A vegades en una pel·lícula la situació és molt emotiva, però és la música o els sons el que acaba desencadenant el fenomen, de fet si veiem el mateix sense cap so el sentiment és molt menor. 

   

   Trobo que la música és un art especial, no es basa en res que hi hagi en la natura. Tant l'escultura, la pintura, com la dansa, són imatges o moviment, es basen en tot el que captem per la vista, que és el nostre sentit més desenvolupat i la principal finestra cap al món que tenim. Però els sons, biològicament, són una mena de comunicació molt diferent. Així com una mateixa imatge pot resultar o no agressiva segons l'observador, i ens cal un aprenentatge per saber si una forma punxeguda fa mal o no (per això de petits ho toquem tot), el so en canvi, si és estrident o dissonant sempre és molest, es vulgui o no. Igual que les olors que serien el sentit comunicatiu més primitiu, els sons ens serveixen o per estar alerta o per relaxar-nos. Quan de nit en la foscor sentim un soroll s'activen totes les alertes, en canvi si el que sentim és un suau murmuri, o la veu d'algú que ens dona confiança, segurament ens relaxarà. D’aquí s'entendria el fet de que les cançons on hi canta una persona ens transmetin sentiments, sobretot si el text que canten fa referència a aquests, doncs des que érem micos que ja vem usar els sons per a comunicar-nos i expressar sentiments, però, i la musica que no és cantada? O la que no n'entenem l'idioma? no pretenc explicar-ho, suposo que els ritmes són quelcom que tenim innat, en algun moment de la vida som conscients del nostre propi bateg o de la respiració, això ens dona el sentit del ritme, però d'aquí a com una melodia, un conjunt de notes, pot transmetre tanta emoció, és quelcom que se m'escapa. Segur que hi ha infinitat d'estudis que ho tracten, com aquest, però que jo sàpiga cap dóna resposta al perqué.

   

   Per altra banda, si ens hi fixem segur que la primera vegada que escoltem una cançó no ens passa gaire cosa, però si ens agrada, i hi trobem melodies boniques, la segona vegada es reforçarà, i a la tercera el nostre cervell intuirà en quin moment s'acosta la part que més ens agrada, aleshores comencem a notar el pessigolleig que va augmentant, i en el moment que sona el millor tros, la sensació arriba al màxim, com una recompensa per haver-nos esperat, per donar-nos temps a gaudir d'aquest art tan fantàstic. En canvi si ja l'hem escoltat 30 vegades en un dia, no suposa cap sorpresa per al nostre cervell, així que no ens afectarà tant gratament. No obstant, si deixem passar un temps fins a oblidar-la prou, tornarem a estar en la situació d'aquella segona o tercera vegada d'escoltar-la, moment en que no estem segurs de quan però sabem que en la cançó sonarà algo que ens agrada, i és més aquesta expectativa, l'esperança de que vindrà algo millor i no pas la tonada en sí, el que ens provoca aquell pessigolleig. Podem dir doncs que de forma innata, el cervell ens agraeix el tenir esperança o expectatives, ens esperona tot emocionant-nos, a buscar la millor part del que escoltem, o del que ens envolta en general.

   Us deixo amb una petita peça de Bach, una preciositat que fa massa poc que vaig aprendre. Per la seva bellesa i simplicitat crec que s'hauria d'ensenyar sempre en el primer curs de piano.

Bach prelude in C 846:

\ i /

 V 

 / \