Coneixem-nos per veure l'Univers

   Benpintats tots. Quan la llum blanca del sol travessa la pluja o un prisma, apareix l'arc de Sant Martí mostrant tot l'espectre de colors que amaga. Però vet aquí que l'espectre que nosaltres podem arribar a veure té molts més colors que l'arc de Sant Martí,  això és gracies a que el cervell, no tenint-ne prou amb els colors de l'Univers, se'n va inventar de nous, així podem veure el blanc, el rosa, el magenta, el veig, el gris i tants altres colors extra-espectrals. Tots són colors que l'Univers no ens ofereix, però que el nostre cervell crea per a nosaltres, per interpretar les subtils diferencies entre els colors que reflecteixen els objectes. 
   Quan mirem un objecte, el que veiem és la llum que ell ens torna: un mirall, o la neu, són de color blanc, doncs ens tornen tota la llum que reben; una rosa vermella, es queda tota la llum que rep tret de la roja, que ens la retorna per al nostre gaudi. Però una rosa rosa, quina llum ens torna? no és llum vermella, és llum de molts colors diferents barrejada, on hi predomina una mica el vermell, això el nostre cervell ho interpreta com a un sol color, el rosa. Per què no podem discernir tots els colors que la rosa rosa ens envia? doncs perquè en comptes dels tres tipus de cèl·lules sensibles al color que tenim als nostres ulls (receptors del vermell, de verd i de blau) n'hauríem de tenir milers, un tipus per cada color real; com que no és així el nostre cervell  el que fa és atorgar un nou color a la barreja segons la informació conjunta que reben els tres tipus de cèl·lules sensorials del color (cons).

   Però per començar el cervell el que fa és crear tots els colors reals de l'Univers, tot i que només en pot captar tres. Això ho fa gracies a que cadascun d'aquets tres colors està molt ben situat en l'espectre real:

   Com veieu, més a l'esquerra hi ha els colors vermells, i resulta que tenim cons especialitzats en captar vermells, al mig els verds (tenim cons especialitzats en captar els verds) i a la dreta els blaus (i liles) que els capten les altres cèl·lules especialitzades. 

   Com que tenim cèl·lules detectores d'aquets tres colors ben repartits, qualsevol color que veiem de l'espectre sempre quedarà enmig d'algun parell dels que capten les nostres cèl·lules. Així doncs si veiem una flor groga, tot i que la seva llum no excita gaire cap dels tres tipus de cèl·lules, sí que excitarà una mica les que poden captar els colors més propers al groc: sensòries de vermells, i una mica també les de verds (que són els colors més a la vora del groc), indicant al nostre cervell que veiem color groc. Així les podem enganyar: el que veieu ara no és pas groc, sinó una barreja adequada de verd i vermell, que emeten els píxels del monitors (cada píxel només pot emetre o vermell o blau o verd o una barreja dels tres).

Píxels d'un monitor

   Resulta que així, cada color de l'espectre de l'Univers es pot crear barrejant els dos colors que el rodegen, les úniques excepcions serien els colors dels extrems, vermell i violeta, però pel vermell ja tenim cèl·lules especifiques. Per altra banda tenim les receptores de blaus que certament responen a la llum violeta, però aquesta la veiem força diferent que els altres blaus, això és perquè al ser el color més energètic (més a l'extrem proper als ultraviolats), també excita lleugerament els receptors de vermells.  Així que per a veure violeta també ens cal barrejar dos colors, però en la justa mesura ja que si els receptors vermells s'activen encara més, alhora que també s'activen els blaus, el cervell entén que no és pas violeta el que veiem, sinó una barreja del color vermell i blau, que interpreta com un nou color anomenat magenta o rosa, que no apareix en l'arc de Sant Martí.

Espectre amb colors extra-espectrals, i els que calen per a crear-los

   Així doncs, és barrejant els tres colors primaris, com podem formar tant els colors de l'espectre real, com els colors extra-espectrals, això fan els píxels dels monitors que, amb barreges dels tres colors poden representar uns 16 milions de colors diferents.

   Pot resultar confós pensar que els únics colors que veiem realment són el vermell el verd i el blau, i que tots els altres se'ls "inventa" el nostre cervell, però fa una bona feina creant nova informació a partir de les senyals que l'Univers emet, i a més això permet un seguit d’il·lusions òptiques molt divertides com l'spanish castle o aquesta.

   El cert és que el mecanisme de la visió és una mica més complex, doncs cada tipus de cèl·lula sensorial pot tenir diferents pigments fotosensibles, anomenats rodopsines, que són els que capten la llum. Es creu que en alguns casos es pot detectar un quart color "primari", de fet ja fa més de cent anys que investiguem la nostra visió i encara hi ha coses poc clares, per a qui vulgui aprofundir: link1, link2, link3

   
   Però... són colors tot el que veiem? I que hi ha de les altres ones electromagnètiques, com les radiofreqüències?

El Tercer ull

   Se'n diu epífisis, o glàndula pineal, o tercer ull, o ull parietal , tot és el mateix. Al principi de l’evolució dels animals terrestres, certes espècies tenien -i algunes encara usen- la capacitat de captar llum no només a través dels ulls, sinó també a traves del crani, de forma molt difusa sense formar imatge. Com que els ulls es poden tancar i obrir, el cervell no pot refiar-se d'ells per saber si és de dia o de nit i controlar el ritme circadià, que és el cicle vigilia-repòs, així que per a aquesta funció se n'encarregava una glàndula, una secció del cervell situada a la superfície més externa d'aquest, de forma que podia captar la llum ambient i saber si és de dia o de nit. Aquesta glàndula, secretora d'hormones que regulen els ritmes circadians, no només és important per això sinó perquè precisament, s'encarrega de que l'organisme descansi i es repari, secretant antioxidants com la melatonina. Amb l'evolució la glàndula va quedar una mica amagada dins el cervell a mesura que aquest va créixer; en els humans, als que el neocòrtex cerebral ens ha crescut més, la glàndula pineal es situa aquí:

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pineal_body_rotation.gif

   Com podeu veure ja no es localitza a la superfície, pel que es creu que és impossible que capti llum visible, però... si us hi fixeu, com que el cervell es divideix en dos hemisferis i la glàndula queda enmig dels dos, just damunt seu no hi té cap altre gran òrgan apart del crani i la pell, podria ser que pogués captar certes ones que penetrin just en aquesta direcció, des de damunt del crani? o podria ser per ressonància? no hi ha quòrum entre els científics, però tot sembla indicar que aquesta glàndula es veu molt afectada per les radiofreqüències. 
   Tenint en compte tot el que s'ha vist recentment sobre radiofreqüències en humans, la glàndula pineal es podria veure afectada de forma greu per les radiofreqüències digitals d'ona polsada. Aquestes són les que fan servir mòbils, telèfons DECT, bluetooth, Wifi, Wimax, i es diferencien de les analògiques (les de la tele i ràdio antigues, quan els aparells tenien antenes extensibles), en que les ones digitals polsades, com el seu nom indica, no emeten energia contínuament sinó per polsos molt ràpids, ex:

   En les imatges veiem una ona analògica, la energia de la qual varia progressivament en el temps, mentre que assota, una ona digital polsada emet energia per polsos, canviant de màxima energia a mínima, molt ràpidament i moltes més vegades que les analògiques (de fet les analògiques quasi mai deixen d'emetre energia). Això fa que a les cèl·lules els hi costi més adaptar-se al constant canvi d'energia que reben, i crea estrès cel·lular que pot desembocar en múltiples patologies. A més, com indica la següent imatge el fet de que siguin polsades, permet augmentar la intensitat màxima d’emissió sense que la mitjana de la potencia superi els límits legals, límits establerts amb anterioritat per a les radiofreqüències NO polsades.

 

http://www.youtube.com/watch?v=6v75sKAUFdc

   A més, tal i com la suma de diferents freqüències de llum crea nous colors en el nostre cervell, resulta que certes radiofreqüències també afecten al cervell, i la suma de diferents radiofreqüències pot fer efectes molt imprevistos en l'organisme. Per sort la glàndula pineal no és molt accessible a les ones, ja que queda lateralment protegida pel propi cervell, però no té cap protecció superior, com heu pogut veure en el model anterior, per lo que les ones que hi arribin directament en aquella direcció poden afectar amb més intensitat.

Però encara hi ha més,

   No fa gaire es va descobrir una molècula, els criptocroms, que en certs animals com aus i insectes, els dóna la possibilitat de poder VEURE y notar els camps magnètics. I també s'ha vist que els humans tenim aquestes molècules, per tant, no és d’estranyar que algunes persones puguin notar certes influències pels camps electromagnètics (si tenen més criptocroms o són més sensibles, per exemple).

   A més s'ha vist que en mamífers semblen relacionades amb la glàndula pineal

    http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/11535290

    http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/early/2012/03/12/rspb.2012.0324.full

   Així doncs si les radiacions electromagnètiques poden afectar la glàndula pineal i totes aquelles cèl·lules amb criptocroms, podem comprendre com tenen un efecte en la reparació de l'organisme i la vital importància que tenen aquestes ones per a la humanitat.

Però és que encara hi ha més, 

   ja que segons moltes investigacions, TOTES les cèl·lules són afectades pels camps electromagnètics a través de les seves membranes cel·lulars, modificant els voltatges que regulen les seves funcions, que de forma natural són controlades pels ions de calci, sodi i potassi.

   Quan més avança el coneixement, veiem que tot és més complicat del que sembla, però de fet només cal saber que, per a veure l'Univers no n'hi ha prou amb els cinc sentits, a més cal el de la sensatesa.

\ i /

 V 

 / \ 

  

Mirem l'Univers per a coneixe'ns

   BonOna a tothom. Avui dia sabem que l'Univers consta d'energia i matèria, d'espai i temps, i per ara de res més. Es va veure que la matèria és energia i ambdues afecten i són afectades per l'espai-temps.  Però que és l'energia? no ho sabem, el que sabem és que es pot transmetre entre la matèria a través de 4 forces: l'electromagnètica, la gravitatòria, la nuclear forta i la feble, aquestes 2 últimes només afecten a poca distància.

   I en curtes distàncies i altes energies es va veure que la força electromagnètica, la feble i la forta són de fet una mateixa força. En l'inici de l'Univers, totes aquestes tres juntament amb la gravetat eren la mateixa, es comportaven igual, com una única força. Tot i que se n'ha descobert una altre que anomenen "energia fosca", és totalment desconeguda encara, i resulta incomprensible segons les teories actuals ja que sembla contraria a la gravetat, repulsiva; aquesta podria no ser altre cosa que una visió diferent, o un comportament distint de les que ja coneixem però a gran escala: a grans distàncies les forces podrien tenir comportaments diferents i correspondre amb aquesta "anomalia" que anomenem "energia fosca". O pot ser que no i que realment sigui una cinquena força o quelcom que desmunti totes les teories. En tot cas en la que em fixo avui és en la força electromagnètica ja que és amb la que més interaccionem, a part de la gravetat que ens manté de peus a terra.

   L'energia electromagnètica prové d'aquella matèria que té una característica anomenada "càrrega elèctrica", que pot ser positiva o negativa. La partícula amb que més interaccionem d'aquesta natura, doncs és la que els àtoms intercanvien i que circula pels cables, és l' electró. Si l’electró pogués estar quiet en l'espai la seva càrrega negativa generaria un camp elèctric al seu voltant (una pertorbació elèctrica que teòricament s'extèn fins a l'infinit); però si es mou  (i tots ho fan), aleshores aquest camp elèctric en moviment per l'espai genera, a més, un camp magnètic, i ja tenim l'ona electro-magnètica que es desplaçarà per tot l'espaitemps, i si en el seu viatge troba un electró pot interaccionar amb ell movent-lo, gràcies a que aquesta ona electromagnètica transporta una energia elèctrica i magnètica (té un camp elèctric i magnètic) que poden fer una força a tota la matèria que també en tingui.

Espectre

   D'ones electromagnètiques n'hi ha de tota mena, des de les més grans imaginables fins a les més petites, per què? doncs perqué tot i que les partícules que les creen són unes poques, les interaccions que hi pot haber entre elles i l'espaitemps són infinites. Començant per les més grans (a l'esquerra d'aquets esquemes) podem anar veient com interaccionen amb la matèria:

   Com més grans siguin les ones, menys interaccionen amb la matèria, no perquè se la saltin com pot semblar, sinó perquè l'energia que porten, tot i que pot ser molt gran, està molt repartida per l'espai, si hi ha un objecte enmig potser n’absorbeix una petitíssima part però l'ona seguirà avançant sense immutar-se, travessant l'objecte com si no hi fos.

A mesura que les ones es fan més petites comencen a interaccionar més amb la matèria, segueixen travessant-la però deixen més energia dins seu, així podem tenir la ràdio: són ones que deixen una petita energia al metall de l'antena però que travessen l'atmosfera i els núvols així podem escoltar-la des de tot el món. Si es fan més curtes les ones, se’n diuen microones, aquestes travessen una mica l’aigua però els costa més, de seguida hi deixen l'energia que porten i queden absorbides, per això amb el forn microones podem escalfar el menjar des de dins, ja que les microones resulta que fan rotar molt ràpid les molècules d'aigua gracies que aquestes tenen un camp elèctric adient, és l'efecte "dielectric heating". Les següents, les ones de teraherts, ja quasi no travessen els materials com l'aigua, només escalfarien la part de fora del menjar,  igual que les ones infrarojes. Les infrarojes, pel que fa a la nostra matèria, carn i ossos, notem que ja no ens travessen, deixen tota l'energia dins la pell; aquestes escalfen quasi tots els materials (no només l'aigua) ja que mouen les seves mol·lècules, i sols reboten completament en certs materials i segons el color de l'objecte (color blanc o miralls). Si es fan més curtes esdevenen ones de llum visible, els colors, aquets ja no travessen la matèria que té pigments, però al ser més petites tenen la peculiaritat que travessen certs materials amb una configuració d'electrons adient, o poc denses, evidentment tot allò que en diem transparent: aire, aigua, vidre, plàstics... però en la matèria amb pigments, molècules més complexes, aquesta llum rebota o s’absorbeix completament, no els travessa; què vol dir que s’absorbeix?, doncs com amb la infraroja, que transfereix la seva energia al pigment, però no ho sol fer escalfant les molècules (fent-les moure) sinó donant energia als seus electrons permetent fer la fotosíntesi, per exemple. En canvi quan fem les ones més curtes, com les de raigs ultraviolats, aquets si que ja els costa més travessar les coses encara que siguin transparents a la vista, per exemple el vidre no deixa passar els ultraviolats, seria difícil posar-se moreno darrera una finestra, i si ens fan mal a la pell és precisament perquè deixen tota la seva energia en les capes més superficials, on sí que poden trencar l'ADN, per això ens cal posar una capa extra, encara que sigui transparent a la vista. Si escurcem una mica més l'ona ja passem als Raigs X, que com sabeu, curiosament poden tornar a travessar la matèria, per això ens poden veure per dins, i és que ara la ona és tan curta que concentra tota la seva energia i com una agulla, travessa la matèria gracies a que la trenca; només els metalls poden fer-la rebotar. Encara més petita i energètica és l'ona dels Raigs Gamma, i les radiacions nuclears. 

   Així hem vist que totes les ones més curtes que les d'ultraviolats tornen a penetrar la matèria perquè tenen molta energia, són radiacions realment potents que fins i tot trenquen la matèria, per això la travessen i s'en diuen "ionitzants", doncs trenquen els àtoms a trossos (ions).

   Veiem doncs com a mesura que s'escurça la longitud d'ona li costa més travessar la matèria, fins que no pot, aleshores al escurçar encara més l'ona aconsegueix prou energia per trencar la matèria i travessar-la de nou.

Ones travessant l'atmòsfera

   Si mirem la longitud d'ona de radiofreqüència del rang de les microones veiem que és a la que li comença a costar de travessar la matèria, és a dir, que ja interacciona més amb la matèria i li transfereix l'energia, això va bé perquè si no, no podríem tenir receptors, les ones passarien i les antenes no les captarien . Una antena és un filet de coure o alumini, metalls molt conductors als que l'ona crea un corrent elèctric movent els electrons. El nostre cervell són milions de cables conductors d'electricitat, als que les ones també hi creen corrents. Les empreses de telecomunicacions s'anclen en el passat afirmant que són innòcues a no ser que arribin a escalfar el teixit viu, avui ja sabem que no és així, i depenent de la sensibilitat de cada persona seran més o menys perjudicials tot i tenir poca energia.

   Tota aquesta informació ens pot servir per a un millor coneixement, és bo entendre al menys allò que sabem de l'Univers ja que si no, trobo que no podem comprendre a les persones electrohipersensibles -que poden percebre ones que altres no poden- doncs és quelcom que costa d'entendre si no ho experimenta un mateix, com per exemple: si un mateix no té al·lèrgia al pol·len, tant li fa quins arbres plantin als carrers, no pot entendre la importància que té. Per això cal saber que físicament ens afecta a tots, no només als que les noten, les ones que ens travessen les absorvim tots, no discriminen ja que tots estem fets de la mateixa matèria.

Aprenent de la història

   Que ha passat al llarg de la història? doncs al principi ens pensàvem que totes les ones eren innòcues, que no feien res. Quan desprès d'uns anys en que la gent fins i tot menjava coses radioactives que emetien partícules alfa, beta i Raigs Gamma ( com el Radi ), es van veure els efectes i ja van començar a entendre que sí que eren molt perjudicials. Desprès varem veure que la gent que feia moltes radiografies amb Raigs X també tenia problemes. Desprès, ja no fa tant, a la gent que prenia molt el sol, o els raigs UV artificials també tingueren problemes, no tothom, depèn de la pell clar, però és com tot, així com no tothom veu els colors exactament igual, potser un té més sensibilitat pels vermells, altres pels verds, etc..., doncs ara estem veient que aquestes radiacions de radiofreqüència, que no ha estat fins fa 10 anys que ens les hem posat dins de casa, també comencen a afectar-nos, i no a tothom igual, potser a un li afecta més aquesta freqüència, i a un altre la de més enllà.

   Però de que ens estranyem? sembla mentida que no ho poguéssim preveure, si teniem totes les pistes. Si que és cert que va ser una sorpresa per la comunitat científica descobrir la intensitat amb que les microones escalfaven l'aigua, però d’això ja fa molts anys, més de 50: patent de 1945 per escalfar amb microones. Es va trobar que justament una freqüència concreta de 2.4 Ghz tenia molta interacció amb la molècula de l'aigua, la feia vibrar i s’escalfava molt ràpidament. Una freqüència ideal per escalfar menjar en un forn. Però desgraciadament el que li dona aquest avantatge, també n'hi dona altres ja que per algun motiu algú va decidir que justament aquesta freqüència seria la que usaríem per al WiFi i posar-la dins de totes les cases del món. Podien haver-ne escollit moltes altres, però no, havia de ser aquesta, resulta que la que escalfa l'aigua és la que va millor pel WiFi, esque de fet ja ho van fer expressament pensant en que si tohom es posaba WiFi hi hauria moltes interferencies, a no ser que nosaltres mateixos i l'aigua de l'ambient atenuessin les ones.

Tots som iguals: tots som diferents

   Així com molta gent és al·lèrgica als tòxics ja sigui d'aliments o detergents, etc..., i els crea una reacció molt forta que a d’altra gent no fa, tot i que els elements presentin la mateixa toxicitat per a tothom, amb les ones passa el mateix: uns ni les notaran, altres no poden suportar-les, però a tots ens afecta d'alguna manera. Quan algú ingereix un fruit sec n'aprofita els nutrients, però també conté elements que no aporten res, si s'acumulen al cos serien tòxics per tant s'expulsen, però determinada gent aquest element li provoca una reacció al·lèrgica; igualment els productes químics, si estem en contacte amb tòxics i no tenim cap al·lèrgia millor per nosaltres, però sabem que mica en mica ens deterioren la salut; l'important és saber que la radiació també ens deteriora, i és important per 2 motius bàsicament: en molts casos en podem prescindir, però és molt difícil de veure quan hi és. El que és encara més difícil és saber el que pot arribar a fer, ja que el nostre cos no ha evolucionat amb aquesta radiació i no sap com comportar-se. Quan ingerim un tòxic l'organisme activa centenars de mecanismes per aïllar-lo, reduir-lo, desfer-lo i expulsar-lo, i tot i que ens farà un cert dany, si no hi tenim molt contacte no passa gaire res, però el nostre cos no sap res de radiofreqüències, amb prou feines n'hi ha de naturals, i avui dia en canvi, estem permanentment submergits en radiofreqüències de telèfons, internet, aparells bluetooth, alarmes, vigila-nadons.... Estem veient milers de casos d’al·lèrgies a les radiacions, i això és el que veiem avui, però no sabem com poden contribuir a la llarga, de fet, si sabem algo és que de benefici no ens en fan:

  Diuen que la paciència és la mare de la ciència, jo afegiria la prudència.

\ i /

 V 

 / \