No m'hi he esforçat gaire en aquest gràfic, ni en el post, no hi ha ganes, però s'ha d'explicar.
Haureu sentit el concepte "envidia sana". no existeix. la enveja és enveja i punto. la alegria pels altres és alegria i punto. Però una o altre ha de sortir d'algún lloc. Si un té certa felicitat, pot distribuir-la cap als demés i alegrar-se pels altres, pels seus èxits o per la seva sort. Si no, si el que té a la vida només és patiment, pena o apatia, només sentirà enveja.
Així doncs el que intento explicar amb el gràfic és que quan un està bé pot compartir l'alegria dels altres, alegrar-se per ells, sense sentir realment enveja sino alegria, perqué la pròpia alegria li ho permet. Si no, l'alegria dels demés el que aporta és enveja, i pertant menys alegria.
Pot ser acceptable veure-la de lluny, però si no pots menjar xocolata i t'encanta, no aniràs a una xocolatada a veure com tots disfruten menys tu, s'ha de ser massoca.
Per descomptat veure que els demés aconssegueixen tot el desitjable molt abans que tu, "t'alegra" per ells, però també fa mal.
Per descomptat veure com passa el temps i tots avancen mentre un es queda igual "t'alegra" per ells, però també fa mal.
Per descomptat veure com has pogut influenciar en que la vida dels demés sigui millor, molt més feliç que la teva, "t'alegra", però també fa mal.
No totes les persones poden aconsseguir aquesta vida de pel·lícula que queda tan preciosa en "instagrames". Algunes per molt que vulguin o intentin s'han de conformar amb menys, amb allò que els és suficient per no patir, aprenen fins on poden demanar ells a la vida, i a gestionar les dels demés. Aquets dies hi ha un anunci (d'un cotxe crec) que diu "algunes persones col·leccionen segells, altres moments de vida" o algo així. Aquells que col.leccionen segells també senten els seus moments son importants, però no dubto que si es comparen amb els dels anuncis o dels seus amics de facebook o instagram no poden evitar sentir o pensar el mateix que l'anunci insinua: que la seva vida és una merda, en comparació. Aquí està la clau. Potser si pots evitar aquesta comparació pots ser feliç o estar prou bé fent allò que la vida et permet fer.
Em recorda al concepte més alucinant que un amic va portar d'un viatge el "diversionismo ideológico". Bàsicament quan tot un "govern" d'un pais intenta que els seus ciutadans no es comparin amb els d'altres paisos, ja que si ho fan inevitablement en tindran enveja i voldran marxar.
Alguns marxen i prosperen atres preferirien tornar i altres no poden marxar, la majoria.
És normal pensar doncs en el 'schadenfreude', "alegria pel fracàs dels qui han tingut èxit" però potser a alguns no els afecta això. Si mirem el gràfic, encara que l'alegria dels demés puji i baixi l'enveja sempre puja, perquè? perqué en el fons saps que la vida dels altres, tot i que pugui tenir moments de baixada, ja ha tingut tanta més pujada que la teva, que mai serà equiparable. Així potser, la part positiva de la pròpia perenne frustració i enveja, sigui que no sents alegria pel fracàs dels demés.
