Gràcies i disculpin les molèsties

   Avui m'he sentit profundament agraït i afortunat d’haver-vos conegut a tots i a totes. També especialment afortunat i agraït d'haver existit durant aquesta meravellosa època. M'he vist impressionat i sorprès per lo ràpid que ha canviat el món, però també de les moltes vegades que s'ha repetit la història en el breu temps que hi he passat fins ara.  Tot i que no ho manifesti sovint, sempre duc amb mi aquets sentiments però no trobo necessari compartir-los, no em produeix especial satisfacció, potser perquè els considero normals, obvis, garantits.  No ho són. No ho són per molta gent en el món. Però jo he tingut la sort de que ho siguin i és això el que avui també agraeixo.

   Jo penso així: els aniversaris els celebren els pares. És a dir, evidentment un s'alegra cada dia (o casi) d'estar viu, jo particularment em sento molt privilegiat i feliç de poder existir en aquest món, cada dia, i tots els possibles. Però la celebració de la vida ningú la viu tant com un pare/mare. La importància del naixement, després dels mesos d’embaràs queda reflectida en l'alegria i celebració que cada any es fa d'aquell esdeveniment. Evidentment sempre hi ha excepcions però entenem que així és la immensa majoria, o és desitjable que ho sigui. Després, per inèrcia, moltes persones segueixen celebrant el seu aniversari, doncs els agrada, com no, una festa en honor seu amb regals, i conviden a altre gent, amics, coneguts etc... Bé, no ha estat mai el meu cas, sempre m'havien d'obligar de petit a fer invitacions i la parsimònia amb els companys de classe. No nego que m'ho passés molt bé a la festa, però per mi no és una necessitat celebrar un dia concret, tot i que entenc que sigui pels pares una forma de canalitzar tots els seus sentiments d'aquell dia tant especial.

   Així doncs, un mateix comença a apreciar-la, per comparació amb els altres: si ells la fan, jo no hauria de ser menys; però crec que sempre he trobat la festa immerescuda, innecessària, no recordo un any en que el repartir els carmels-invitació no em resultes una mica desagradable, prepotent potser. No sóc gaire afí a l’exhibicionisme ni centrar l'atenció en mi. Bé, potser algun cop... recordo un any en el que un company em va prometre un ninot que realment desitjava, al final desgraciadament no me'l va poder portar i la decepció va ser ‘gegant’ en termes de criatura, és clar. En definitiva crec que hauria preferit que les festes se celebressin igualment però sense cap mena de protagonista, pel simple fet de jugar i passar una estona agradable.

   Mai he trobat gran plaer en el reconeixement rebut d'altres persones doncs les reconec iguals i per tant no sento lícit destacar. Com mai trobo satisfacció en la victòria sobre un altre persona. Sobretot les competicions, carreres, equips on un guanya i l'altre perd em semblen sempre absurds. En aquest sentit hi ha molts jocs i activitats que es poden fer sense guanyadors, o on tots guanyen http://mrgym.com/CooperativeGames.htm

   Pel que fa a mi reconec que s'afegeix una certa comoditat en la solitud, mai m'ha espantat trobar-me sol amb els meus pensaments. Mai he tocat el piano per a que m'escoltin, sinó per a poder escoltar jo els meus sentiments. Tots som diferents tot i que iguals i a mi m'ha tocat ser així. Espero no ofendre a ningú, desgraciadament del mal que puguin fer els nostres actes u omissions ens n'adonem massa tard. Em disculpo en cas que així hagi estat i recordin sempre que sereu:

oh benvinguts!, passeu passeu https://www.youtube.com/watch?v=818sw10xdbs
si és que hi ha cases d'algú.



case