De Tesla a Tunguska, posant-hi cello.

   Benvolicats tots. Avui torno a donar-vos la tabarra amb els Raigs X. Aquesta vegada però, anirem al principi de tot. Potser sabeu qui li va posar el nom als Raigs X, va ser en Röntgen, qui n'és considerat el descobridor, no obstant, abans que ell un dels més grans inventors de la historia ja els havia fet servir. Si recordeu els primers blogs, parlava de com la radiació fa Raigs X. La radiació, us deia, es pot frenar al xocar amb els metalls, i al fer-ho emet Raigs X. La radiació poden ser per exemple, electrons amb molta energia. El primer de veure això va ser Nikola Tesla, que a finals del segle XIX era el rei de la electricitat. Podia crear camps elèctrics tan intensos que feia llamps en el seu laboratori. Havia dominat una de les energies més potents que ens envolta. Amb la corrent alterna que havia inventat podia il·luminar ciutats molt llunyanes, però el que ell volia, el que ell desitjava per sobre de tot era poder enviar aquesta energia a qualsevol lloc del món, sense cables. Per això va començar a desenvolupar sistemes de transmissió d'energia. En el camí va crear els circuits de la radio, va crear els primers vehicles teledirigits, també va crear els precursors dels fluorescents per a poder visualitzar aquesta energia. Gracies a la fluorescència va aconseguir notar que quan produïa camps elèctrics de gran intensitat, fent una corrent d'electrons molt energètics, el fòsfor brillava. Però no eren directament els electrons els que feien brillar el fòsfor, sinó alguna mena de radiació que produïen. Efectivament, eren Raigs X. Podríem dir que feia quelcom similar a això.

   De fet Tesla va aconseguir fer algunes radiografies, però la medicina no era el seu interès principal, així que ni tan sols va posar nom als raigs que va descobrir. El que a ell li fascinava era l'energia. Per a això va construir la seva gran obra, la Torre Wardenclyffe.

Wardenclyffe tower in Shoreham, Long Island.

    Amb aquesta torre pensava transmetre energia mitjançant la ionosfera terrestre fins a l'altre punta del món. Igual que les ones de radio fan servir la ionosfera per a rebotar-hi com un mirall i arribar tan lluny com poden, Tesla volia enviar prou electricitat per poder il·luminar ciutats a gran distància. Aquí és quan la historia es complica. Uns diuen que ho va aconseguir, i que l'esdeveniment de Tunguska en va ser la prova, altres diuen que simplement no funcionava. El cert és que la va provar, però poc després algú va provocar l'incendi de la torre, i mai més se'n va saber res. Recentment s'han recaptat fons per recuperar l'edifici on va fer tots aquets experiments, que actualment està ruïnós. Si l'esdeveniment de Tunguska va ser obra seva, sens dubte va fer bé de no continuar, doncs l'explosió va ser similar a una bomba atòmica, provocant un terratrèmol que es va notar arreu, l'epicentre va ser una enorme bola de foc al cel però que aparentment no va arribar a tocar el terra. Encara avui és un dels esdeveniments més inexplicables que han ocorregut al planeta. 

The Tunguska event.

   Fantasies a part, en qualsevol cas, els terratrèmols i les llums al cel estan relacionats per un altre fenomen, que també té a veure amb la electricitat. Es creia que era degut a la triboluminescència, però sembla que és quelcom més complex anomenat  p-hole Theory. És un fenomen natural que s'ha vist que ocorre en alguns terratrèmols. Degut a les grans pressions que ocorren sobre les roques, es produeixen camps elèctrics de gran intensitat, que fins hi tot poden provocar llums i llamps en el cel, avisant  de que s'acosta el terratrèmol. Així doncs, millor no veure gaire de prop aquest fenomen. En canvi el de la triboluminescència segur que alguna vegada l'heu vist a petita escala. Per exemple quan es piquen o freguen dues pedres i fan guspires, però també pot ocórrer, sorprenentment, al desenganxar el cello. Si us hi fixeu ho veureu, sobretot al desenrotllar cinta de paper, aquella que fan servir els pintors per no embrutar els marcs de portes. Resulta que a algú se li va acudir que si la cinta fa llum, hi ha d’haver uns camps elèctrics força considerables, i ho van investigar. Per poder-ho mesurar bé van introduir la cinta en un recipient ben aïllat, en el que van fer el buit. Sorpresa: al desenrotllar la cinta, no sols es van produir grans camps elèctrics, sinó també raigs X.

   Van aconseguir fer una radiografia amb un rotllo de cello!!:

   Resulta que al desenganxar la cinta, hi ha una pila d'electrons que no saben si els toca quedar-se a una banda o a l'altre, es creen acumulacions elèctriques, que fan camps elèctrics enormes, que alhora acceleren els electrons de la cinta i produeixen Raigs X.

   En fi, mai se sap quines sorpreses ens depara el món que ens envolta, ni lo més quotidià. Segur que ara ja no fareu servir el cello com abans. Però no cal que us preocupeu si no està al buit sense aire, doncs amb aire els electrons no poden accelerar-se prou i només fan llum, però no Raigs X.

\ i /

 V 

 / \