Bensentits tots. Avui us vull parlar de
l'"Autonomous Sensory Meridian Response" o ASMR, que vindria a
referir-se a aquelles pessigolles, pell de gallina, que se'ns posa quan per
exemple, escoltem una cançó que ens agrada molt. Sembla que no és algo que
estigui gaire investigat, de fet el nom se li ha posat en vista de la falta de
classificació del fenomen, i ho investiga una organització que podríem dir amateur: http://www.asmr-research.org/
Però que ho provoca? Sembla que varies coses, des
d'un parlar suau, fins a sorolls que fa algú de forma més o menys constant, la
música, el ronroneig d'un gat... Potser
el que estem més acostumats que ens posi la pell de gallina és la música,
sobretot en una pel·lícula. A vegades en una pel·lícula la situació és molt
emotiva, però és la música o els sons el que acaba desencadenant el fenomen, de
fet si veiem el mateix sense cap so el sentiment és molt menor.
Trobo que la música és un art
especial, no es basa en res que hi hagi en la natura. Tant l'escultura, la
pintura, com la dansa, són imatges o moviment, es basen en tot el que captem
per la vista, que és el nostre sentit més desenvolupat i la principal finestra
cap al món que tenim. Però els sons, biològicament, són una mena de comunicació
molt diferent. Així com una mateixa imatge pot resultar o no agressiva segons
l'observador, i ens cal un aprenentatge per saber si una forma punxeguda fa mal o no (per això de petits ho toquem tot), el so en canvi, si és estrident o dissonant
sempre és molest, es vulgui o no. Igual que les olors que serien el sentit
comunicatiu més primitiu, els sons ens serveixen o per estar alerta o per relaxar-nos.
Quan de nit en la foscor sentim un soroll s'activen totes les alertes, en canvi
si el que sentim és un suau murmuri, o la veu d'algú que ens dona confiança,
segurament ens relaxarà. D’aquí s'entendria el fet de que les cançons on hi
canta una persona ens transmetin sentiments, sobretot si el text que canten fa referència
a aquests, doncs des que érem micos que ja vem usar els sons per a
comunicar-nos i expressar sentiments, però, i la musica que no és cantada? O la
que no n'entenem l'idioma? no pretenc explicar-ho, suposo que els ritmes són
quelcom que tenim innat, en algun moment de la vida som conscients del nostre
propi bateg o de la respiració, això ens dona el sentit del ritme, però d'aquí
a com una melodia, un conjunt de notes, pot transmetre tanta emoció, és quelcom
que se m'escapa. Segur que hi ha infinitat d'estudis que ho tracten, com aquest, però que jo sàpiga cap dóna resposta al perqué.
Per altra banda, si ens hi fixem
segur que la primera vegada que escoltem una cançó no ens passa gaire cosa,
però si ens agrada, i hi trobem melodies boniques, la segona vegada es
reforçarà, i a la tercera el nostre cervell intuirà en quin moment s'acosta la
part que més ens agrada, aleshores comencem a notar el pessigolleig que va
augmentant, i en el moment que sona el millor tros, la sensació arriba al
màxim, com una recompensa per haver-nos esperat, per donar-nos temps a gaudir
d'aquest art tan fantàstic. En canvi si ja l'hem escoltat 30 vegades en un dia,
no suposa cap sorpresa per al nostre cervell, així que no ens afectarà tant
gratament. No obstant, si deixem passar un temps fins a oblidar-la prou,
tornarem a estar en la situació d'aquella segona o tercera vegada
d'escoltar-la, moment en que no estem segurs de quan però sabem que en la cançó
sonarà algo que ens agrada, i és més aquesta expectativa, l'esperança de que vindrà algo
millor i no pas la tonada en sí, el que ens provoca aquell pessigolleig. Podem
dir doncs que de forma innata, el cervell ens agraeix el tenir esperança o
expectatives, ens esperona tot emocionant-nos, a buscar la
millor part del que escoltem, o del que ens envolta en general.
Us deixo amb una
petita peça de Bach, una preciositat que fa massa poc que vaig aprendre. Per la
seva bellesa i simplicitat crec que s'hauria d'ensenyar sempre en el primer
curs de piano.
Bach prelude in C
846:
\ i /
V
/ \
Molt bonic el post. Jo crec que l'origen de la música deu tenir molt en comú amb l'origen de les Matemàtiques. Tant històricament com psicològicament. És utòpic pensar que algun dia les arribarem a veure a aquestes dues com les dues cares d'una mateixa moneda? Jo crec que un bon matemàtic ha "enganxat" moltes emocions a les idees matemàtiques (per això pot treballar-hi i ser-hi creatiu). No dubto que també se'ls posa la pell de gallina davant d'un teorema...
ResponEliminaMolt cert Joan!, sempre recordaré com se'm posava la pell de gallina quan a Batxillerat la profe de física s’acostava al final d'una demostració, el moment en que tot quadra. A la uni no em passava tant, potser és que els profes no transmetien tanta emoció perquè ja estaven molt cansats de repetir sempre el mateix, o perquè tampoc les acabava entenent totes XD. Però certament és fantàstic el sentiment tan agradable quan creus que has trobat algo nou, interessant i bonic, en tots els àmbits de la vida.
Eliminahttp://www.nature.com/news/why-dissonant-music-strikes-the-wrong-chord-in-the-brain-1.11791
ResponEliminahttps://www.youtube.com/watch?v=uIDYtj8kQUs
ResponEliminathe role of asmr in future advertising
ResponEliminahttps://asmruniversity.files.wordpress.com/2021/06/dissertation-asmr-andrea-rovira.pdf